Des dels dotze anys
va treballar com a obrera tèxtil.
Filla d’una família
anarcosindicalista, amb setze anys
va entrar com a
funcionària al Departament de
Treball de la Generalitat
de
Catalunya. Va militar al Partit
Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i
en
començar la
Guerra Civil
va ser infermera al bàndol
republicà.
Com a militant del
POUM i a conseqüència dels fets de
maig de 1937, va ser detinguda i
reclosa, i es va poder escapar pocs
dies abans
d’acabar la guerra.
Des d’aquell moment,
passà a França, exiliada, on va mantenir
el seu lloc de residència acabada la
dictadura. Des de 1971, resideix a
Banyuls de Marenda, al Rosselló.
Es va iniciar com a
cantautora política i reivindicativa,
ja a la maduresa. Participà en el
moviment de la
Nova Cançó Catalana.
L’any
1969 creà el Febrer d’Art a la
Cerdanya, amb el
suport de Josep Calvet, alcalde de
Guingueta
d’Ix. Fou llavors quan començà a actuar,
acompanyada d’artistes com Lluís
Llach, Maria del Mar Bonet, Ovidi
Montllor, Raimon i Quico Pi de la
Serra. Més coneguda
arreu com ‘la iaia de la nova cancó’.
Una veu de consciència, compromís,
feminisme, record, exili però també
d’esperança. Sobretot musicant poemes
d’autors catalans, però també amb temes
propis.
L’Acadèmia Charles
Cros li va atorgar el Gran Prix
International du Disque 1977 pel disc
Mestier d’Amor amb poemes de Joan
Salvat-Papasseit. La
Generalitat de
Catalunya li va atorgar la Creu
de Sant Jordi l’any
1992. Òmnium Cultural li va retre
homenatge per la seva trajectòria al
Palau de
la
Música Catalana
l’any 2006.
Sardanes
enregistrades per la Cobla
Contemporània:
Paisatge de
l’Ebre:
Recitat per Teresa Rebull, lletra de Josep
Gual i Lloberas, i harmonització i
instrumentació de Max Havart (1977).
